La veritat     
 
 Serra d´Or (Abadía de Montserrat).    15/06/1966.  Página: 9. Páginas: 1. Párrafos: 11. 

la veritat

Fem estat íets per a la pau. La volem tant, ens cal tant «itsoir-la, que la busquem paradoxalment en alió que mes U contradiu. Per assolir-la, per defensar-la, ens inquie-•xsi i lluitem, anem a la guerra. Es la nostra condició. •Per la vida es perd la vida», per la pau es perd la pau. 0 íct es que hi ha diverses menes de pau, com hi ha di-;»írhts formes de vida. Cada home, cada grup, cada po-´;;>•, a cada moment de la seva vida, persegueix la seva •jj. Scgons la definido tradicional, es tracta de reposar w.quiilament en un ordre. Pero, ben cert, no pas en a orare que es limiti a un of egament d´energies i a una alma exterior, altrament fácils d´aconseguir quan abun-ica oís mitjans repressius i els recursos adormissadors, tíüt» en un ordre que respongui de deoó a un ordenament ffoiund de l´home i, per ell, de la societat.

Aquesta ordenació individual i col-lectiva no es troba, eutianament, sino en Déu, en el Crist. Només Jesús ha ;>omes una pau que el mon no pot donar ni pot prendre. j wmpre hi ha hagut qui ha arribat a aconseguir i a fiaueír aquesta pau, al fons de les lluites i deis temperis ot 1 espedí. Ara, la pau cristiana no es cristiana, ni es ^jj. quan preten d´aíirmar-se al marge de les condicions u´.urals que han de possibilitar humanament a la térra U pau entre els homes de bona voluntat. Un papa com í*.us XII va dibuixar-ne l´elenc que un altre papa com /o*n XXIII ha consagrat d´una manera decisiva. L´Es-í>sia en concili ho ha reconegut també solemnement í»vant el món. No hi pot haver pau —ni hi ha realment cratianisme— on no hi ha veritat, on no hi ha justicia, «i no hi ha amor, on no hi ha llibertat.

t´f numerado es ja tan repetida pels qui no teñen altra Krtida sino reivindicar-la, que corre el perill d´esdevenir sna fórmula, un simple tópic, per ais qui acostumen sissa a passar-la de llarg. Pero tots, arreu, hern de sa-íft reconéixer qué vol dir, ben sospesat, cadascun d´a-;u«ts mots que assenyalen amb certesa humana i sobre-ütural l´únic camí de la pau. I hem d´adonar-nos que el ?M d´arrencada, el portal que obre la ruta i que la fa ¡«ilment accessible, es la veritat.

S´o es tracta purament de la veritat teórica, genérica. Cal •íualment ésser fidel a la veritat concreta deis fets, de « coses que passen. Amb aquella auténtica fidelitat que, centre reconeix honradament la veritat, per incómoda ^-e resulti, facilita lleialment els mitjans deguts perqué «Is altres puguin conéixer-la. Si humanament i cristianasen! no está be de ´faltar a la veritat, de falsejar-la o ¿csfigurar-la, la rectitud humana i cristiana exigeix d´a-•War positivament, tant com siguí possible, les informacions que en cada cas concret hauran de contribuir a un esclariment mes exacte i mes complet de la veritat particular de qué es tracta. I aixó sobretot, quan el des-coneixement global o parcial de la realitat en qüestió engendra confusionismes que desorienten greument les consciéncies i perjudica el prestigi i la bona fama de persones o d´institucions.

Totes aqüestes idees reclamen d´ésser serenament pero decididament considerades amb motiu deis tristíssims es-deveniments del proppassat día 11 de maig a la Barcelona cristiana deis nostres dies, entorn d´un centenar llarg de sacerdots absurdament maltractats i després ampla-men difamáis.

En la perspectiva de la veritat i de la pau, els fets i les seves derivacions imposen en consciéncia, al costat de la repulsa inconsiderada i de l´impossible inhibicionisme, un esforg honrat i lleial de clarificació.

Algunes precisions poden ajudar-hi:

Mentre que Túnica versió amplament difosa des de bon principi, i precipitadament recollida en certes notes i declaracions, qualificava de manifestació tumultuosa l´ac-ció deis sacerdots, es forc.ós de proclamar que en la in-tenció i en l´actitud sostinguda deis participants no hi hagué sino una añada pacífica i silenciosa.

No es possible de comprendre´n la finalitat, sense mirar les coses de prop i descartar l´acusació sempre fácil i cómoda de separatisme, emprada una vegada mes com a cortina de fum i bandera d´allistament per a distreure de les autentiques motivacions.

Els mateixos sacerdots que participaren a la marxa po-drien admetre que un procediment sempre es discutible i que cadascú pot opinar alió que li sembli quant a la seva oportunitat. Ningú, pero, no pot explicar que hi hagi qui els ha condemnats a distancia, quan no han estat positivament condemnats per llur bisbe.

Fins suposant una culpabilitat total en els sacerdots, mai no hi ha proporció entre llur acció de testimoniatge, que altrament no podía alterar ni amenagar de ,debó l´ordre públic, i la violencia amb qué f oren_ perseguits, no simplement dispersáis, i blasfematóriament insultáis.

En cap cas no está be de parlar, com feia un articulista, d´expedicions missionéres a terres exótiques, quan es fa tan evident la necessitat de teñir entre nosaltres sacerdots que, plenament incorporáis al ritme de l´Església postconciliar, prenguin amb resolució fins al sacrifici una actitud evangélica a favor deis pobres i deis oprimits, en la defensa de la dignitat i deis drets de l´home, es a dir, de tot home.

 

< Volver