Autor: Dalmau, Josep. 
   Tarradellas, Catalunya i els partits     
 
 Avui.    02/07/1977.  Página: 3. Páginas: 1. Párrafos: 23. 

AVUI, dissabte, 2 julio 1977

Tarradellas, Catalunya i els partits

La notícia ha estat una galleda d´aigua freda en ple hivern sobre els partits polítics catalans i

sobre tot l´Estat espanyol. El president Tarradellas s´entrevista a Madrid amb el president Suá-

rez i amb el rei Joan-Carles! Què pensar-ne?

Això havia de succeir. Els partits catalans no saberen posar-se d´acord en aquest compromís

bàsic d´identificar Catalunya i el presidente Tarradellas a nivell de representativitat. Aquest era

un punt concret innegociable que alguns partits, amb sordina, pretengueren mercadejar amb el

govern de Madrid. Eren aquells mesos en què les nacionalitats semblaven més indigeribles pel

govern que el mateix reconeixement det Partit Comunista. Potser a causa d´això et PSUC ha

estat de sempre el més reticent en relació amb el president Tarradellas. Ja portava prou

càrrega ell tot soll El PSUC fou el que intentà desglossar Catalunya i Tarradellas. Es buscà fins

i tot un substitut de president fet a l´interior del pals i de la nova generació. Tarradellas a l´exili

era com un clau que pretenia entrar per la cabota a la Catalunya nova. Entossudir-se a fer-lo

venir podia sonar a revengisme. El que calia era salvar Catalunya,´que podia existir molt bé

sense el senyor Tarradellas.

Aquesta actitud hauria estat correcta si la mateixa mesura s´hagués aplicat en situacions

equidistants. Però resultava que mentre es feien aquestes maniobres, s´alçaven veus que

suggerien que el camí més planer per a poder legalitzar el Partit Comunista era que Santiago,

Carrillo dimitís com a secretari general i que agafés el càrrec, per exemple, Ramón Tamames,

un comunista de la nova generació. L´acceptació de Santiago Carrillo suposava per al règim un

«trágala» que es podia evitar per bé de tots.

Però en aquest cas similar es posà en funcionament la llei de l´embut: Carrillo i el Partit

Comunista eren una sola peça. En canvi, el presidente Tarradellas i Catalunya constituïen dues

peces distintes i separables.

Jordi Pujol í Anton Canyelles, per altres motius, també han mantingut algunes reticències en

relació amb el president Tarradellas. Potser perquè els seus contactes amb el president Suàrez

els feien creure que el president Tarradellas constituía una «píndola» indigerible pel govern de

sa majestat. La Comissió dels Nou arrosega-va aquest perjudici de fons: «calia una política

possibilista, realista, de negociació i de més que de ruptura!» Com si el president Tarradellas

fos incapaç de moderació i de negociació. Com si hi pogués haver algún «segon poder «que el

pogués substituir representant Catalunya sense fissures!

A aquest camí de mercadeig polític amb Madrid, s´hi allistaren, s clar, a més del PSUC i CDC-

EDC i UND, altes forces: CC OO i USO, UGT i la Federació Catalana del PSOE, eI PSC (C)

críticament, i l´Assemblea de Catalunya, que jugava les dues cartes, Tarradellas i Madrid. Tot

plegat un aiguabarreig estrany. De fet, els partits es dividiren i es descualificaren mútuament.

Ets fidels al reconeixement del president per damunt de tot eren acusats de manipular la

Presidència en profit propi, i els de la Comissió dels Nou eren acusats de ser infidels a

Catalunya malgrat tes seves declaracions verbals. Neixia més tard l´Organisme Consultiu del

president Tarradellas, det qual s´autoexclogueren UOC, PSUC, CDC, EDC, CC OO i UGT. Els

possibilistes i realistes.

S´acostava el període electoral i Catalunya no trobava la fórmula de presentar-se unida, tot i

que el poble ho desitjava per damunt de tot. El president Tarradellas era la clau de volta

d´aquesta representativitat de Catalunya, però no s´acabava de cloure per la reticència dels

partits esmentats.

Mentres tant feia aparició a la plaça pública el Manifest pel retorn immediat del president

Tarradellas. Venía a potenciar, en un estrat previ als partits polítics, la Presidència de la

Generalitat i a reforçar aixi els elements bàsics de la convivència a Catalunya. El president

Tarradellas no podia ser tema de discussió, sinó vincle d´unitat catalana.

El poble ho ha entès així. Malgrat les limitacions de tot ordre que la comissió del Manifest ha

tingut, s´han recollit a hores d´ara més de cent mil firmes. Les bases dels mateixos partits, la

direcció dels quals ha mantingut reticències en relació amb el president, ha desbordat les

previsions dels seus propis liders, aplaudint estrepitosament fora de mida quan esporàdicament

-i perquè no es podia evitar- es pronunciava et nom de Tarradellas en els seus mítings. La

mateixa més gran concentració del període electoral de quatre-centes mil persones a Montjuïc,

convoca per Esquerra de Catalunya, fou deguda a l´altra capacitat de mobilització que en

aquest moment té el símbol Tarradellas.

Aquest error de fons - la manca d´una formulació unitària de Catalunya- és el que va provocar

que Lluís M Xirinacs es presentés com a independent al Senat. Si el votaren més de mig milió

de catalans, fou també per aquest mateix motiu de buscar un símbol d´aquesta unitat malmesa

després d´assolida en temps de clandestinitat.

Enmig de tot aquest desencaixament apareix, de sobte, la nova coalició política catapultada

des del despatx del presidente Suárez: La Unió de Centre Democràtic. Ha estat un element

distorsionador dels partits catalans de centre i centresquerra. A Catalunya no tenia saó. Les

persones que l´encarnaven no eren qui per a arrossegar vots. Però sí que podien canalitzar les

simpaties i seguretats que el president Suárez havia conquerit durant aquest any de govern. I...

aquest paper jugaren.

Fou en aquest context que una petita comissió del Manifest pro Tarradellas, pel seu compte i

risc, demanà audiència al senyor governador Manuel Ortiz a començament de juny. El nostre

plantejament fou el següent:

«Catalunya no quedarà satisfeta de les eleccions, siguin quins siguin els seus resultats.

«1) L´Assemblea de Catalunya en la seva II Sessió Plenària ha aprovat per majoria el retorn del

president Tarradellas per abans de Jes eleccions i ha esberlat en tres trossos la proposta., que

duien meditada els partits anomenats grans.

«2) Lluís M Xirinacs, tant si surt senador com si no, mobilitzarà el poble català si poc després

de les eleccions no es basteix algun acte de sobirania. Les seves fidelitats en allò que és

essencial són tremendament radicals.

«3) L´Organisme Consultiu és ja creat i la pròxima reunió no serà ja a Perpinyà, sinó a Bar-

celona,. Això vol dir que el president Tarradellas té un peu dins el país.

«4) Hi ha hagut alguns partits catalans que no han estat legalitzats i això ha creat malestar.

«Aquests quatre factors poden trenar un vector de força popular de caire republicà que faria

ingovernable Catalunya des de Madrid. I això fóra un desastre per a Catalunya, per a tot l´Estat

i per a la mateixa Monarquia. Pensem que, això, no ho vol ningú, però les coses, tal com estan

plantejades, semblen portar-hi.

«L´oferta que el govern Suárez ha fet a Catalunya del Consejo General no ha satisfet ningú.

Cap líder dels partits polítics catalans no pot pronunciar la paraula justa o fer el gest adequat

que tranquil·litzi el poble català inquiet: Només un home té a les mans aquest poder: el

president Tarradellas. Si se empalmen de nou els contactes entre el govern de sa majestat i el

presidente Tarradellas que foren interromputs el mes de novembre passat, és possible encara

serenar el clima col·lectiu de Catalunya i salvar el procés de-mocratitzador de la Monarquia.

«Nosaltres no saben ni el què ni el com ni el quan, però creiem que aquest contacte s´ha de

realitzar abans de les eleccions i que serà eficaç.»

El senyor governador ens féu veure que no era posible la simple derogació del decret del 1938

del general Franco i arrencar les coses des de zero. No en va havien passat -per bé o per mat-

quaranta anys d´historià; anys que s´havien d´incorporar d´alguna manera a aquest procés de

redreçament de l´Estatut d´autonomia. Segons el senyor Manuel Ortiz, el govern tampoc no

estava satisfet de com es presentaven les coses a Catalunya i coincidia molt amb la ¡na-

quietud que la petita comissió li havia manifestat. Recordo les paraules textuals del senyor

governador «Sabem que el senyor Tarradellas és un home moderat, amb prestigi i intel·ligent».

Ens agraí la nostra visita i ens acomiadà.

En sortir de l´entrevista vàrem tenir la impressió que el govern de sa majestat negociaria amb el

president Tarradellas per damnunt de les instàncies dels partits catalans, í que aquestes

gestions afavorien el partit d´Unió de Centre, que estava necessitat de prestigi a Catalunya.

Aquesta impressió ens dolgué en l´ànima. Si això succeïa, resultaria que quedarien desbordats

pel mateix govern de Madrid els partits dits catalans carregats de reticències en relació amb la

presidència viva de la Generalitat de Catalunya. La seva falta de compromís real amb

Tarradellas president deixava un buit de poder a Catalunya que s´ha afanyat a omplir,

inesperadament, el partit del president Suárez, confirmant així el vot de tots els catalans que a

les urnes feren confiança a la seva persona i a la seva política. Des de Madrid s´ha detectat la

insatisfacció del poble català-: més enllà de les instàncies de partit i ho han capitalitzat en

detriment dels partits catalans.

La presència del presidente Tarradellas a Madrid no és un èxit det partit de Suárez, sinó el

resultat d´un error dels partits catalans. En tot cas, és una victòria del poble català més enllà

dels mateixos partits. I això és dit no pas amb satisfacció, sinó amb tristesa. No haurien hagut

de néixer ni la Comissió pro Manifests Tarradellas ni la candidatura de Xirinacs al Senat. Són

dues mostres més de les deficiècies de fons dels partits polítics catalans.

.

El president Tarradellas encara no és a la plaça de Sant Jaume. Cal corregir els errors, Cal

canalitzar les aspiracions del poble. Cal que hi siguem tots, en aquest esforç gegantí per

redreçar definitivament Catalunya!

JOSEP DALM U

 

< Volver