Autor: Sanmartí, José María. 
 Corts. 
 El PSOE perdé la batalla  :   
 Martín Villa, però, va sentir acusacions molt gruixudes. 
 Avui.    15/09/1977.  Página: 1-2. Páginas: 2. Párrafos: 10. 

CORTS

El PSOE perdé la batalla

Martín Villa, però, va sentir acusacions molt gruixudes

Les seqüeles de l´afer del diputat Blanco causaren una autèntica batalla parlamentaria que obrí la sessió

d´ahir a la tarda al Congrés de diputats. Fou un auténtic combat d´oratóries i de pugnes diferents que féu

expressar al senyor Sánchez Terán la seva creènça que s´ha arribat al final de la lluna de mel

parlamentaria.

En alguns moments, el to fou extraordináriament dur i gairebé violent, de tal manera que els mateixos

caps de partits hagueren de frenar llurs portaveus. En el fons, de la major part de discursos anaren sorgint

els problemes básics amb els quals s´enfronta el país per una banda i el Congrés de diputats per una altra.

Es veié una altra vegada la manca d´un reglament que encamini els debats i regularitzi la vida a les Corts.

En primer lloc, foren llegides les set mo-cions que anit foren acceptades per la junta de portaveus, malgrat

la llarga oposició de la UCD.

EL DEBAT

Felipe González inaugura el debat amb un discurs un xic apagat de to, cosa poc usual en ell, però

exposant de forma raonada els argumente del PSOE sobre aquest afer. Fou poc aplaudit, però això no té

res d´estrany car la tarda fou avara en aplaudiments. No trigà gaire la UCD, per boca de José Luis Pérez

Llorca, a treure l´artillería grossa que apunta directament contra el PSOE. Pérez Llorca digué, responent a

Felipe González, que la democracia és en marxa i que hi ha massa feina a fer per a parlar d´un incident.

Dedica al PSOE nombroses frases iróniques i afirma que en definitiva el que prete-nen els socialistes és

amagar la seva irrellevància parlamentaria. Critica també els resultats del XXVII Congrés del PSOE i

insinuà a través d´aquesta anàlisi que el PSOE no és democrátic i que potser, fins i tot, es un partit violent.

Li repongué Alfonso Guerra amb un atac duríssim en el qual demanà la responsabilitat del govern davant

la Cambra tot repetint els mateixos argumente que Felipe González. S´adreçà directament al ministre

Martin Villa dient «vos sou el responsable, vos que representeu el pitjor del franquisme en aquest govern.

Vos que controleu els incontrolables...». Qualificá el ministre Ignacio Camuñas de corsari i pregunta als

ministres Fernández Ordóñez i Joaquín Garrigues si se solidaritzaven amb Martín Villa. Fou en aquest

mo-ment que Felipe González demanà calma als seus portaveus. A partir d´aleshores, el to baixà en

virulència, si traiem una desafortunada però apassionada resposta d´lgnacio Camuñas als atacs d´Alfonso

Guerra. Dels discursos següents, caldria destacar el de Fraga Iribarne que es presenta com a campíó de

l´ordre públic i de l´autoritat. «El ministre de l´Interior ha estat precisament fluix», digué, i denuncia el

govern per la seva tolerancia mentre l´ordre públic es va deteriorant. Pero potser fou et discurs del

socialista Gómez Llórente el que donà una sortida al debat. Gómez Llórente afirma que fos quin fos el

resultat de les votacions, ells havien guanyat perqué el govern s´havia vist obligat a respondre d´uns fets.

«Abdicaríem de la nostra dignitat si des d´ara no demanéssim res-ponsabilitats al govern, fins i tot abans

d´ésser aprovada la Constitu-ció». Gómez Llórente, a mes de donar una sortida a la discussió, pronuncia

un parlament extraordináriament enérgic i brillant, cosa que ens fa creure que fou el mi-llor de la tarda.

Tierno Galván explica que el govern ha de ser ferm ¡ que, per tant, ha de respondre davant el Parlament. I

que, una de dues, o bé admet el vot de censura, o bé ha d´acceptar un govern de concentració. Tanmateix,

insistí en la necessitat de tenir un sentit global de la situado, cada cop mes deteriorada. Acaba dient que la

Cambra s´allunya cada día que passa dels autèntics sentiments del poble. Malgrat el caire catastrofista del

discurs, fou molt ben acollít pels sectors de centre. Finalment, Santiago Carrillo pronuncia un dels seus

hábils discursos, en el qual barrejà harmónicament les garrotades amb els elogis. Es mostrá d´acord amb

els socialistes que no es tractava de processar les forces d´ordre públíc, sinó de demanar responsabititats al

govern. Tot i aixó, els comunistés no volien anar a una crisi de govern, i per aixó no demanaven la

dimissió del ministre sino un govern de concentració.

LA TEMÁTICA

En termes generals, la temática coincidí amb l´expressada a les mocions. Segons els socialistes, el de-bat

no s´havia engegat per jutjar les forces d´ordre públic o per enfrontar el Parlament amb la policía. El cas

Blanco era simplement una mostra més que palesava la incapacitat del ministre Martín Villa per a

mantenir l´ordre públic. El problema que es plantejava era si el govern és ja responsable davant el

Parlament i, en cónseqüència, si aquesta Cambra té poder fiscalitzador o no. Per altra banda, l´actuació de

les autoritats en relació amb l´afer Blanco fou dura-ment criticada. Per a I´UCD, el fet ha estat magníficat,

i el partit féu costal plenament al ministre Martín Villa. La tesi básica de la UCD es que són els jutges quí

han de demanar responsabilitats, i que ha de ser la Constitució qui reconegui el vot de censura.

«Altrament, la Cambra sola pot pro-duir un acte constituent quotidià, cosa que la UCD no admet.» Cal

destacar també la posició dels comunistes demanant un govern de concentració. La resta de grups

insistiren en la conveniencia de discutir les grans qüestions que afecten el país, com son la de l´amnistia,

l´atur, la crisi social i económica, etc. La moció de la minoria basco-catalana fou assumida per la UCD

com un suggeriment parlamentan al govern, mentre que Aliança Popular i els Socialistes de Catalunya

retiraven les seves. El PSOE demanà votació secreta i nominal, pero el president de la Cambra, Alvarez

de Miranda, rebutjá la petició, amb la protesta formal dels comunistes. La proposta del PSOE demanant el

cessament del ministre Martín Villa i del governador civil de Santander fou derrotada per cent seixanta

vots en contra, cent divuit a favor i cinquanta-vuit abstencions. En canvi, la moció de la UCD fou

acceptada per la Cambra per cent cinquanta-tres vots a favor, cent trenta-cinc en contra i trenta-set

abstencions. La tercera votació sobre la moció del grup comunista fou derrotada per cent cinquanta-dos

vots en contra, dinou a favor ¡ cent cinquanta-sis abstencions. S´abstingueren. significativament Alianza

Popular, el PSOE i la minoría basco-catalana. Aixó significa que la idea d´un govern de concentració no

es admesa ara com ara mes que pels comunistes.

J M SAN MARTI

 

< Volver