Autor: Maragall, Jordi. 
   Onze de setembre: seny i rauxa     
 
 Avui.    15/09/1977.  Página: 3. Páginas: 1. Párrafos: 4. 

Diàleg

AVUI, dijous, 15 setembre 1977

Onze de Setembre: seny i rauxa

La tarda de l´Onze de Setembre, quieta i assoleiada als barris alts de la ciutat, és una festa a l´Eixample.

Més d´un milió de persones s´apleguen i marxen amb ordre cap al monument a Rafael Casanova. El

contagi del poble enardit ens mena, però, a la reflexió. No podem oblidar que per sota aquest allau

d´homes que canten i alcen les banderes, hi ha tota la trama de la política i dels pocs homes que fa

condueixen. Es un contrast l´abrandament del poble amb el tripijoc de la política dels despatxos i les

declaracions i destitucions inoportunes. Catalunya continua movent-se entre el seny i la rauxa, i, ben

sovint, els seus homes no troben la dosi justa d´aquestes qualitats ni tenen el do de l´oportunitat. Ara com

ara, qui ha demostrat habilitat i perspicàcia ha estat el govern de Madrid. D´un fet democràtic, n´ha fet una

negociació que acaba en reial decret. Es a dir, el signe nacionalista, autonomista i obrerista del 15 de juny

s´ha convertit en una negociació lenta i difícil, de resultats pobrets, amb el president històric, no amb el

parlamentaris guanyadors el 15 de juny. Ara sembla que, a darrera hora, aquests podran dir-li alguna cosa

o fer-hi algun retoc.

Tot això sembla prou satisfactori per a un govern central que no té entusiasmes autonomistes ni signes

obreristes. Però, per a Catalunya, és ben poca cosa, sempre pensant en el 15 de juny. Ara resulta que el

president Tarra-dellas, que té en el seu haver la constància i la paciència o tenacitat d´haver mantingut

viva la institució de la Generalitat, és nomenat per reial decret, no pel poble. En canvi, els parlamentaris

elegits pel poble han perdut protago-nisme, han quedat més aviat marginats i, a l´hora de constituir

consells, ja veurem quin paper els correspon. No. La situació no sembla satisfactòria per al poble que votà

uns parlamentaris i n´espera una resposta a tot allò que oferiren durant la campanya electoral. Les

habilitats dels polítics del Centre i de França han jugat un paper, els resultats del qual tenim ara a la mà.

Caldrà que Catalunya hi posi una bona dosi de seny per a treure´n el profit possible. I quan dic Catalunya,

vull dir tots, parlamentaris i poble, que són els qui han lluitat i patit durant el franquisme. I han patit i

treballat a l´interior. No pas sempre a l´exili. La situació sembla oportuna perquè Catalunya tregui una

bona dosi de rauxa i s´imposi per la força de la veritat democràtica. Dic sembla i, no me´n penedeixo. Si

examinem el context espanyol en la seva totalitat, difícilment podem imaginar, de cop i volta, una

Catalunya que es governi segons els resultats del 15 de juny. Es a dir. una Catalunya obretista i

autonòmica dins un Estat conservador i capitalista. Potser aquest és el secret de les preferències de

Madrid de negociar amb el president a l´exili, que no sofrí la prova del franquisme a l´interior, que no féu

campanya electoral, ni se significà per cap signe obrerista. Així, doncs, tornem al seny i esperem que el

nou instrument provisional que se´ns dóna per reial decret serveixi per a prosseguir una tasca tossuda,

lenta i obstinada cap a la reconstrucció d´un país malmès pel centralisme forassenyat que hem patit. Potser

sigui bo de recordar el que féu Prat de la Riba amb els pocs mitjans de què disposà. Millor encara

recordar el que es féu a Catalunya durant el breu espai de temps en què gaudí d´una autonomia, precària

també. Per als catalans no és res de nou haver de treballar en circumstàncies adverses. No vull evocar la

Catalunya, poble dissortat. Però sí assenyalar que el moment és difícil i que ens caldrà administrar molt

hàbilment el seny i la rauxa. Sense oblidar que a vegades és assenyat de posar-hi rauxa i d´altres és bo de

temperar la rauxa amb una bona dosi de seny. Els moments no són per a triomfalismes ni exasperacions.

Són per a emprar un realisme que no ens faci perdre el nord i per a saber confiar que el nostre exemple

pot conduir Espanya sencera cap a signes polítics cada vegada més propers als nostres. Al cap i a la fi els

socialismes espanyols constitueixen ja una alternativa de govern. I ja que he esmentat les destitucions

inoportunes, bé cal que afegeixi alguna cosa. Fet i fet, però, no caldria afegir res a l´article de Raimon

Obiols en aquestes mateixes pàgines. Aquest article constitueix una prova de sensatesa, fermesa, claredat

i bon sentit que bé podria ésser l´article ontològic entre tots els que s´han publicat sobre,el contenciós

Tarradellas-Benet.

Però estic escrivint aquestes ratlles a les onze de la nit de l´Onze de Setembre. No és lícit, després d´una

jornada com la d´avui, deixar d´expressar l´emoció que produeix veure tot un poble enardit, capaç de

concentrar més d´un milió de persones amb banderes catalanes i d´altres regions, nacionalitats, partits I

sindicats i marxar després ordenadament tot expressant una solidaritat de la qual Catalunya és mestra. Un

basc amic quedava admirat davant el fet que tanta diversitat de gent, grups i signes nacionals o política

sabessin conduir-se tan ordenadament sense perdre ni un bri d´entusiasme. Aquesta barreja de seny i de

rauxa l´hem d´aprofitar per assolir fites més altes. Aquest ha estat sens dubte l´acte polític més important

des del 15 de juny. La TV n´ha donat una informació breu. Si s´hagués tractat d´una d´aquelles

concentracions que s´organitzaven a la placa d´Orient de Madrid, ben segur que la TV encara n´estaria

donant informació, Catalunya continua essent la gran desconeguda del Centre I de quasi tot Espanya. Però

Catalunya, sigui com sigui, es tornarà a fer valer. Un poble capaç d´aquests «alçaments» no pot quedar

anorreat pel centralisme i l´uniformisme que inútilment pretengué imposar Feiiv V. Tard o d´hora, la

Generalitat esdevindrà la institució d´autogovern democràtic que un poble com el nostre es mereix. Retem

homenatge amb aquestes darreres paraules a tots aquells qui a l´interior saberen lluitar, patir, morir i

triomfar.

JORDI MARAGALL

 

< Volver