Autor: Bilbeny, Norbert. 
   Bilingüisme i pensament creatiu     
 
 El Correo Catalán.    11/05/1983.  Página: 32. Páginas: 1. Párrafos: 7. 

EL CORREO CATALAN

Miércoles, 11 de mayo de 1983

Bilingüisme i pensament creatiu

Norbert BILBENY. Professor de Filosofia.

Qualsevol cosa és excusa per acabar parlant del fet mateix de parlar. Sobretot per a la filosofia, la tradició

de la qual es renova per un fet tan característicament humà i alhora tan constitutivament intel·lectual com

és el redescobriment del llenguatge en la seva doble relació amb el pensament i la realitat. Mai, aleshores,

no es pot parlar millor de pretext per continuar enraonant.

El pretext que ens mou ara és un cert excés de misticisme del llenguatge, precisament, a la darrera obra de

Rubert de Ventós, Per què filosofia? En una opinión coneguda des del romanticisme històric, adoptada

després pel nostre catalanisme historicista, Rubert creu en la identificació entre el llenguatge i el

pensament. Aquell, diu, és un sistema que és la condició, però també el límit, de tot el que veiem, i que

ens permet d´aclarir-nos sense entendre o d´atendre sense pensar. Parlar en català, per exemple, com fer-

ho en qualsevol altra llengua, ja suposa d´assumir tota una concepció del món, continua el nostre autor. El

llenguatge fa que incorporem una teoria inconscient, per això el primer repte del filòsof seria, en

romàntica solució igualment, transcendir, diu Rubert, el llenguatge, primera font de falses evidències.

Però tan il.lusori és el fet -creiem per la nostra banda- que el llenguatge mani el pensament, com que

aquest mani el llenguatge, paradoxa de la filologia romàntica, que concedeix així a l´invidu i al seu

llenguatge un poder creador del món. Per un altre costat Rubert farà recaure el seu romanticisme del

llenguatge en una part de la que és sols, al seu torn, una de les dues pautes seleccionadores de la realitat

que es troben inscrites en el llenguatge: ell parla de lèxic, però no de tot el que comportà el lèxic, sinó

només de les frases fetes i els girs de l´idioma, que no és pas allò més revelador de les potencialitats

enunciatives del llenguatge. Per les frases fetes, dirà Rubert, no és sols que ens expressem en una llengua,

sinó que és la llengua mateixa la que s´encarrega de parlar, d´expressar i potser fins i tot de pensar per

nosaltres.

Ni Prat de la Riba

Sigui dit amb tot el respecte, aquesta suposició no l´hauria manifestada ni Prat de la Riba: és d´una

Renaixença tronada. Si es vol abonar el vell postulat romàntic que el llenguatge determina del tot el

pensament, no es pot oblidar llavors el paper que exercirien les estructures formals -prou estudiat per

Chomski— o sintàctiques, per acabar primant només, com fa Rubert, la funció del vocabulari, i encara en

la seva ocupació concreta de les frases fetes. Aquesta aprimada argumentació ens reporta més aviat cap a

l´ordre de la paremiología o ciència dels refranys que va intentar de posar en boga el nostre filòsof del

folklore Tomàs Carreras i Artau. Però de teories no hem de parlar ara; tampoc Per què filosofia? pretén

fer-ho gaire. Apel·lem, si es vol tot teoritzant, a un fet obvi i pràctic per a nosaltres: qui parla normalment

en català no parla sols català com a llengua més habitual. Parla també ca castellà, i així es crea una

situació bilingüe que no coneix qui parla normalment en castellà. Es evident, llavors, que el bilingüe ha

de tenir, en un grau o altre, una organització diferent, respecte del monolingüe de determinats aspectes del

seu pensament, en especial el discursiu o verbal. I no s´hi val el contraexemple del monolingüe que sap

idiomas o poliglota. No diem ni millor ni pitjor, sinó diferent. Això, no ha de repercutir al català a l´hora

d´usar una llengua o l´altra? No el farà pensar, en certa manera, més que segons una o segons l´altra,

segons el resultat de la coexistència d´ambdues, que és més que llur suma? Es clar que em governa en

bona part la meva llengua pròpia, però és clar també que m´ha de governar en tot cas des de la seva

condició de coexistent amb l´altra.

Paraula oscil·lant

Una conseqüència d´això és que el fet d´ésser bilingüe és una rara sort per a qui és produeix amb el

llenguatge, com l´orador, el poeta, el narrador o l´assagista. No tant, en canvi, per a qui es reprodueix en

ell, com el periodista, el polític, el diletant o el venedor. I per què és, doncs, una sort per al pensament

creatiu? Senzillament, perquè ens permet d´assistir al procés de constitució de la paraula. Això és gràcies

al fet primordial que manejar normalment més d´una llengua no ens identifica massa amb les coses: les

concebem amb dos matisos, i de vegades amb dues naturaleses diferents i tot. Es així que el bilingüe no es

troba gaire predisposat ni per a la confessió interior ni per a l´adhesió exterior. La propensió catalana a

l´estètica, la ironia i el dictat del seny vindria doncs pel nostre distanciament de la realitat que ens dóna la

confusió de llengües. El monolingüe creiem que està plantat massa al terra de la seva realitat, i per això és

més fàcil que sigui moralista, ingenu o místic.

En el caso dels catalans, concretament, no és gaire de creure, com afirma Rubert de Ventós, que la

llengua pensi per nosaltres, perquè en tenim dues. Això vol dir indecisió, paraula oscil.lant. Però, no és

precisament el que cal per dir res de nou? Pensem en aquesta amplitud de les llengües encara no massa

fixades.

 

< Volver