Autor: Xicoy i Bassegoda, Joaquim. 
   Estrany silenci     
 
 Avui.    16/03/1980.  Página: 4. Páginas: 1. Párrafos: 12. 

Estrany silenci

Es palés l´esforc deis comunistes espanyols per mosírar-se davant l´opinió pública com a

capdavanters de ia democracia. L´esforc encara es mes digne d´admíració en no comptar amb

cap exemple satisfactori d´aquells paisos on aquest partit ha conquerit e! poder: Hongria,

Txecoslováquia, Afganistán... e!s han sortit al pas per fer-los quedar maiament. Certament,

mirar de demostrar les virtuts democrátiques deis comunistes es tan difícil com intentar la

quadra-tura del cercle. Perqué es un fet cert i evident que no existeix ni un sol país comunista

on s´admeti un míním de llibertat política, la qual cosa fa pensar en l´absoluta incompatibiíitat

entre ei comunisme i la democracia.

Els nostres comunistes, i en especial el PSUC, han maldat d´alló mes per marcar distancies

amb els paisos de l´Est. Han mirat í miren de presentar-se com els mes «eurocomunistes»

d´Occident. Pero molt sovint la realitat desmenteix les manifestacions verbals i escrites deis

seus líders. Els métodes d´acció posen en evidencia Is premeditada ignorancia deis costums

democratics i el menyspreu peí sistema i tot. Es com si no poguessin viure sota les normes

constitucionais i necessitessin de sortir-se´n per a respirar al seu grat.

Els nostres comunistes gaudeixen sovint d´un notable privilegi en els mitjans de comunicado.

L´afany per la noticia, característic d´aquests mitjans, desapareix a l´hora d´informar o de fer

comentaris de llur actuació. Sembla com si ni hagués una tácita conspiració de silenci, com si el

tema fos tabú.

Maneres de fer de l´acció sindical comunista, com son les vagues sostingudes grades a piquets

coactius, el refús de la votació secreta, la imposició del costum feixista de la má alpada, gairebé

ni se´n parla a la prensa, ni a la radio, ni a la televisió.

En els municipis controlats per aquest partit col-laboren en l´atur, a parar obres i a denegar

(licencies sense cap motiu racional. Aíxó, que es cert! provat, tampoc no mereix la denuncia

pública de gairebé ningú.

La manipulado deis fets. El doble joc. Votar en les corporacions i el Parlament en un sentit i fer

al carrer el joc contrari, tot es passat per alt per molts deis informadors i els comentaristes

polítics.

Aquesta manera de fer deis comunistes potser es la mes adequa-da per a assolir el que ells

persegueixen i arribar per la vía mes rápida a la conquesta d´árees de poder; d´aquesta

actuació es poden dir moltes coses; es pot dir que es eficient, eficac, pragmática, lógica,

directa, etc, pero mai no podrem dir que siguí democrática. Qualse-vol democracia -i la nostra,

que amb tantes penes i treballs tot just acaba de sortir de la incubadora, no es pas una

excepció- necessita per a subsistir el compliment escrupolós de les regles del joc per part de

tots els grups politics i sindicáis. No es pot admetre la trampa.

Qui no respecta les regles del joc s´ha d´excloure´n ell mateix o ha d´ésser-ne exclós pels altres.

No s´hi val navegar amb la democracia quan la brisa ens es favorable i a usar mitjans totalitaris

quan el vent ens ve en contra. Períoca al govern de fer complir les regles del joc democrátíc.

I no li manquen mitjans per a fer-ho. Pero mentre un poder executiu com Tactual, amb el

complex de la nova conversió, actu´í amb debilitaí per por de ser titllat de poc democrátíc, els

mitjans de comunicado haurien de proveir aquesta falla i, per tal de defensar el sistema, fer una

tasca d´informació i de denuncia, si cal, clara i cons-íant. I aixó sovint deixen de fer-ho.

Jo no pretenc pas una caca de bruixes, ni advoco per l´internament de comunistes en camps de

concentrado ni en clíni-ques psiquiátriques, cosa que ells, en els paisos que dominen, fan amb

els dissidents. SI a Catalunya ni ha un quinze per cent de ciuta-dans que voten comunista, hem

de conviure amb ells, sofrir amb ells, i si cal vencer amb ells, pero com a iguals. Només

demano que no se´ls doni cap privilegi, cap permis especial per a fer, de les normes

democrátiques, acatament o burla, segons els interessos de llur partit.

Aixó que reclamo no es solament una qüestió de justicia primaria o d´ordre democrátic mlnim.

Es, també, una qüestió pedagógica. Si continuem en silenci, si .tolerem que els comunistes,

quan ells vul-guin, se saltin les regles de convivencia de la Constltució, mai no arri-barem a

reconduir-los (expressió que ells usen sovint) a una vida política i social civilitzada. Potser sóc

ingenu, pero cree en la possible evolució deis indlvidus i deis partits. I aquest canvi depén en

gran manera deis estlmuls externs. Els mitjans de comunicado, amb llur silenci, no han de

tractar aquest partit com si fos un nen aviciat a qui se li permet íot, per impossible o per por.

Han d´obligar-lo a respectar les regles del joc, aíxi com ho fan amb d´altres estaments i fins i tot

amb el govern.

Aixó que hem dit deis mitjans de comunicado també es válid per a tots els partits politics i les

centráis sindicáis no comunistes.

Si estem d´acord a condemnar les practiques no democrátiques, mai no podem fer els ulls

grossos davant llur utilització. I no cal dir que em sembla Inadmissible que un partit -el

socialista- jugui amb l´electorat un joc poc ciar, i ara pacto ara no pacto, potser s! potser no,

quant a formar govern amb els qui, está fora de dubte, no juguen gens net sobre la gespa -mes

aviat poc verda- de l´estadi de la nostra democracia íncipient.

Joaquim Xicoy i Bassegoda

Vicepresident del consell nacional d´Unió Democratics de Catalunya

 

< Volver