Ambdós treballs de Fleischmann són testimoni del seu interès pels camps ovalats dins el quadre, que en certa manera fan sorgir un quadre dins el quadre i recorden les composicions cubistes de Braque, a partir de les quals s'ha d’entendre també l’articulació sistemàtica de la superfície en elements en forma de L mútuament encadenats. Les pintures de Fleischmann es caracteritzen per ocupar-se del concepte pictòric idealista mondrianià de l’ordenament horitzontal-vertical com a expressió fonamental de la vida, de la mateixa manera que pel tema del moviment vibratori del color. Fleischmann perfecciona el joc d’equilibris i forces mondrianià entre línia, quantitat i qualitat del color en el sentit de conferir ritme i musicalitat a les seves composicions, que no per casualitat titula «opus» o «fuga».